La mensajería electrónica puede resultar muy indiscreta en ocasiones, como ocurrió el otro día con una inocente comunicación entre amigos sobre la Trobada en Bellaterra, y que se coló involuntariamente entre los correos públicos. La narración, un pelín ácida (pH 1,3), descalificaba el desarrollo del encuentro. Sin embargo, esa mirada desde lejos, sin que nada sea tomado en serio, es una clara muestra del tono joven que aún impera en el colectivo del grupo (en el fondo más que en las formas). En conjunto, la crónica resulta un ejercicio de ironía disfrazada de sarcasmo en pleno ejercicio de mamagallismo. O igual es que se trata de otra Trobada y nos estamos equivocando todos, ¿chi lo sà?
"Bona nit Agustí,
Et torno a escriure només a tu.
Ja has vist que finalment t'he fet cas i abans de marxar he anat a saludar a la Maria del Mar, a la Josi, a la Fifa, al José Luis, al Jordi (Parra) i a tota la colla per a dir-los que tot havia anat molt bé i que moltes gràcies pel seu treball i esforç. Em sembla que s'han cregut que ho deia en serio i fins i tot m'han agraït les meves sinceres paraules. Santa innocència!!!
La veritat és que tot plegat ha estat un seguit de despropòsits, començant per la classe-conferència de l'Ignacio Mornoséquè, que fins i tot m'ha semblat un xic pornogràfica, amb aquelles fotos de pits grossos, estudis sobre les mesures dels membres virils i lloances, justificacions i manifestacions de suport a gent depravada i amb desviacions.
La visita a la nova UAB amb autocar també ha estat gloriosa. Ni auriculars amb traducció simultània, ni cobertura wifi, ni cap dels detalls que ofereix qualsevol dels autobusos turístics de Barcelona.
I del menjar, millor ni parlar-ne. Com comprendràs, el primer que he fet en arribar a casa ha estat anar a la nevera i endrapar com un lladre, de la gana que portava després del miserable dinar que ens han donat. Millor dit, de donat res de res, que ben bé que l'hem pagat i a preu d'or.
De la sobretaula durant el cafè, millor que ni et comenti el tema. No sé com, però he tingut la sort d'anar a petar amb una colla de gent que es dedicava a parlar de les diverses patologies que els afectaven i els millors sistemes per a combatre-les, el que generava la desagradable sensació d'estar visitant-te en el CAP però de forma simultània i assembleària amb tota la gent de la sala d'espera a la vegada.
Ah, i el personal del restaurant, uns impresentables. En sortir, he anat a demanar-los si l'hotel disposava d'algun lloc per a poder recarregar els meus audiòfons, i em surten amb la pocasoltada de que efectivament, podien fer-me una recàrrega ràpida i sense ni necessitat de treure-mels, i han comparegut amb el desfibril·lador.
Sort que, en arribar a casa, la meva estimada esposa i mare dels meus fills m'ha curat de tots els mals quan m'ha mirat amb aquell somriure que només ella i la Gioconda saben fer, expressant un immens i sincer agraïment, quan li he donat la capsa de trufes que ja fa anys que li regalo cada dia. I això sí que no té preu.
Quan tinguis un moment ja em faràs cinc cèntims de com t'ha anat a tu.
Una abraçada,
jcm"
No hay comentarios:
Publicar un comentario