EL CAS DE LA CAPSA DE LES TRUFES GELADES (II)

EL CAS DE LA CAPSA DE LES TRUFES GELADES (II)

"-És clar, Holmes! Míster Cantó està de broma i ha volgut fer reaccionar els seus companys.

-Watson, no se us escapa que hi ha més fets que confirmen aquesta teoria. Vegem-ne alguns. Uns dies enrere míster Cantó ja va fer un escrit que començava de manera semblant, adreçat exclusivament al seu amic Agustín, però això sembla que no va deixar desconcertat ningú. Els seus companys feia decennis que el coneixien i sabien bé de l’arma potent que és la ironia en la seva boca –ara en el seu e-mail. Però justament per això, perquè no els havia sorprès, ningú devia reaccionar felicitant-lo per la bona estona que havia passat llegint el seu escrit, tot i estar tan ben elaborat. (Watson, aquesta és una altra pista! -després hi tornarem!). Llavors, devia pensar que el següent escrit, irònic com tots els seus, no deixaria indiferents els seus companys de tants anys. I heus aquí que ara ha passat a l’acció.

-Holmes –vaig protestar jo- la més elemental norma de cortesia entre les classes il·lustrades és que les bromes han de fer riure, i aquest darrer escrit no ha provocat rialles...!

-No us en refieu, d’això Watson, ni per un moment. Sou metge i sabeu de fisiologia i anatomia, però també hi ha la psicologia. Un col·lega vostre a Viena explorarà el subconscient i descobrirà el que és ocult. Tingueu present que la naturalesa humana no reacciona igual davant de les coses positives que de les negatives. Penseu-hi! Si algun dia aneu a les carreres d’Ascot, aposteu per un cavall i guanyeu 100 lliures teniu una alegria –naturalment!- que si la poguessim mesurar veuríeu que és més petita que la decepció que tindrieu si en lloc de guanyar les cent lliures les haguessiu perdut. Els humans no som simètrics en aquesta mena de valoracions, ja ho veieu... Vull dir que només reaccionen els companys que es troben desconcertats amb un escrit, però no tots aquells que –pel fet que sigui- hi detecten la ironia i l’han trobat enginyós i ben construït.

-Holmes, la ironia la veieu massa pertot arreu. Us dic que jo com a metge no puc tractar un pacient amb aquests termes i llavors aclarir que era ironia.

-No correu tant Watson. La relació metge-pacient no té cap punt de connexió amb el que ara tractem. La ironia, estimat Watson, és l’arma que fereix a aquell que no la comparteix, particulament al poder.

-El poder dieu? I quin poder tenen els organitzadors de la trobada..?

-Més del que penseu, Watson. Per començar: poder de convocatòria. Quin percentatge van acudir-hi? No el subestimeu! També el poder de decisió: quan havia de ser la trobada? On? quin seria el menú? quin el preu?... tot això és poder, Watson, i en aquest cas, poder molt ben aplicat! Però fixeu-vos amb més detalls, redéu, que míster Cantó deixa pistes perquè les trobem i les seguim, no perquè les ignorem! Repasseu sisplau els annals de Promobio76 per veure quina va ser la darrera vegada que míster Cantó va trobar-se amb els seus companys i mireu si hi trobeu algun indici d’insatisfacció digne de ser reportat.

I ara tornem a l’escrit que ens ocupa. No us diu res una afirmació tan grotesca com que míster Cantó obsequia cada dia a missis Cantó amb una capsa de trufes gelades? Era obvi que per tancar l’escrit havia de deixar una altra pista interpretativa de la irrealitat de tot el que exposava: aquí la teniu!

-Sorprenent, Holmes! Veig que teniu raó! Als annals de Promobio76 no hi consta cap referència negativa relacionada amb míster Cantó ni amb el seu cercle d’amistats més pròxim...

-Aha! I un detall més eloqüent encara: de la multitud de fotos del dia de la trobada no n’hi ha ni una en que míster Cantó faci un posat de disgust, ni tan sols d’indiferència: en totes surt somrient. Què us en sembla?

Holmes tornava a tenir raó -com sempre, vaja- però a mi no m’acabava de quadrar tot.

-Si bé penso seriosament que heu encertat el diagnòstic pel que fa a l’escrit, hi ha uns detalls que podria semblar que passeu per alt. Com interpreteu la crítica al menú? Sembla que va ser excessivament escàs i car. Com ho entomeu, això?

-Watson, aquest aspecte no té discussió: no fa sinó confirmar allò que tothom sap, que els jubilats, pel sol fet de ser-ho, mai es veuen tips. O contents. Sempre en volen més. O es que no sabeu què és ser jubilat al segle XXI? I no heu remarcat cap incident?! Justament, pel que fa a aspectes concrets de la presència de tòfona a la beixamel dels canelons no en diu res...! No us sembla estrany, Watson? El fet notable és que –segons una informació confidencial però fidedigna- en un caneló d’una comensal d’una taula allunyada de la de míster Cantó, en la beixamel –com deia- s’hi va detectar una endòspora de tòfona. Una! Tot i ser versada en botànica la comensal no va poder determinar-se si era de T. melanosporum o de la seva cosina-germana T. aestivum. La dificultat era que l’espora de la primera hauria hagut de ser el·líptica i la segona ovoide, però perduda entre la mar de beixamel la forma va quedar indefinida. I encara un altre detall que no esmenta: es va mostrar un pastís amb unes espelmes de 40 aniversari que va causar impressió. I a continuació es va repartir un pastís diferent de l'exposat! Us n’adoneu, Watson? Míster Cantó estava distret amb els seus col·legues parlant distesament i no va fixar-se en aquest detall tampoc! No l’hauria deixat de criticar donada la diferència entre el pastís mostrat i el servit."

(continuará)

(De nuestro corresponsal en Londres Oriol Agell)